FINS SEMPRE, DOCTOR RIERA

Els que ja hi heu entrat altres vegades sabeu que aquest no és un bloc ni d’informació ni d’actualitat. Avui però, ens ha colpit la notícia de la mort sobtada del doctor Riera i volem aprofitar aquesta petita finestra al món per expressar-li el nostre més sincer agraïment.

Per nosaltres ell era, com reflectia la seva consulta, senzill, proper, pràctic, forjat amb l’experiència del pas de tants i tants nens. Tenia la fórmula màgica per aconseguir que entréssim amb cara de més o menys preocupació i sortíssim amb un somriure. Sempre atent, sempre amable, sempre disponible, sempre amb una resposta.

De cada visita a casa seva n’hagués pogut sortir una història, una anècdota, una reflexió, pròpies d’aquest bloc, perquè era una persona entranyablement peculiar, que mai deixava indiferent.

Vam aprendre amb una cançó que només els dracs viuen per sempre, quan els nens es fan grans, i avui la vida, ens ho ha tornat a recordar.

Fins sempre, doctor Riera, el trobarem a faltar.

LES COSES S'HAN DE COMPARTIR

Imagineu-vos que casualment us trobeu en una d’aquestes situacions:

-          Esteu aturats en un semàfor i un desconegut, amb molt bona aparença, obre la porta, s’asseu al vostre costat i us diu: “vas avall? Doncs vinc amb tu.”

-          Esteu comprant en un supermercat i una senyora que ja porta un cistell ple us fica una garrafa d’aigua dins el vostre carretó i us diu: “uf, com pesa, quan arribem a la caixa te l’agafo”.

-          Estàs a la barra d’un bar, et posen el tallat que has demanat i t’obsequien amb una xocolatina. La noia del teu costat te l’agafa mentre remenes el sucre i se la menja mentre diu: “mmm, aquest lloc és genial, m’encanten aquestes xocolatines!”

Segurament de passada també us heu imaginat la cara que us quedaria i les paraules (o paraulotes) que us vindrien al cap.

Ara tireu enrere els anys que calgui i imagineu que us trobeu en aquestes altres situacions:

-          Heu anat a jugar al parc amb el vostre tricicle i quan encara no heu fet ni dues voltes, un altre nen us estira la samarreta per poder-s’hi enfilar. Quan us l’aneu a treure de sobre d’una empenta, la persona adulta que us acompanya diu: “deixa’l pujar una mica, les coses s’han de compartir”.

-          Esteu al sorral tranquil·lament fent piles amb la vostra pala i la vostra galleda. Mentre n’esteu abocant una, ve un altre nen i us pren la pala. Quan esteu intentant recuperar-la per seguir jugant com fins ara, la persona adulta que us acompanya intenta col·locar-vos un rascle de ves a saber qui mentre diu: “deixa-li la pala, les coses s’han de compartir”

-          Us asseieu a menjar-vos les vostres galetes de xocolata preferides, que avui per sort us han tocat de berenar, i mentre li feu una queixalada a una, un nen intenta llepar la que guardeu a l’altra mà. Abans de poder mossegar-les les dues, la persona adulta que us acompanya diu: “dóna-n’hi una, ja n’anirem a buscar més, les coses s’han de compartir”.

Algú sabria dir-me a partir de quina edat ja ens pot semblar normal no haver de compartir allò que en un moment donat pot no venir-nos de gust haver de compartir?

NOSALTRES

Aquí teniu una mostra del que ens agrada fer

LA CEBA I LA TOS

No poder parar d’estossegar és ben empipador. Si a sobre la tosseta collonera et fa perdre la nit, és per acabar dels nervis. I si a sobre ets petit i cada vegada que t’agafa la passió de son se t’apareix la tos, la seca, la humida, la irritativa, la productiva o la convulsiva, tant se val, és ben bé per arrencar a plorar i no parar fins l’endemà.

Quant et trobes, o algú del teu voltant es troba, en una situació desesperant com aquesta, li regalaries la teva ànima al diable a canvi d’una nit de son plàcid i reparador. Però com que pel que sembla el diable no està  per aquesta mena de foteses, només et queda encomanar-te a vells remeis casolans del tipus posar sota el llit un platet amb mitja ceba. Si hi ha qui es troba millor després de que li tallin el cop d’aire amb un plat d’aigua i una gota d’oli i també hi ha qui no s’ha tornat a marejar anant en cotxe d’ençà que es fa una creu d’esparadrap al melic, perquè no confiar el nostre benestar als efluvis d’una ceba?

S’explica que de la mateixa manera que quan la talles,  la ceba et fa venir llàgrimes als ulls, deixada al terra de l’habitació et provoca unes secrecions que et suavitzen les vies respiratòries i et passa la tos. (Disculpeu el poc rigor científic però és el que passa amb els remeis de l’àvia).

Després d’haver-ne fet la comprovació empírica, jo he intuït una altra teoria: un cervell en busca de repòs no pot atendre alhora dues molèsties insuportables com la tos i la pudor de ceba. Com que la pudor no la pot evitar, dóna ordres a aquells “bitxets” que gràcies a uns dibuixos animats vam aprendre que ens corren per dins, de que aturin la tos i així poder seguir dormint concentrat només a passar per alt el tuf. Per això funciona molt millor amb criatures perquè a banda de no poder pimplar-se mitja farmaciola intentant trobar una medecina que funcioni, tampoc poden tirar per la finestra a mitja nit la ditjosa ceba que t’està fent venir basques. Està clar doncs, entre recargolar-se de tos o aguantar la pudor, la natura, sempre sàvia, escull el mal menor.

La qüestió és però, si tan efectiva és la ceba, perquè encara no n’han fet una variant del Vicks Vaporub?