Els concessionaris de vehicles acostumen a ser llocs força agradables, amb espais amplis, grans vidrieres assolellades que els omplen de llum i calidesa, terres lluents, aires perfumats, poc o gens sorollosos. En general diríem són lloc nets, polits i endreçats. Habitualment quan hi vas t’hi reben amb els braços oberts i un somriure d‘orella a orella, encara que sigui gairebé l’hora de plegar. T’ofereixen tota mena d’explicacions, demostracions, facilitats i sovint fins i tot un cafè. Ben mirat, no estaria malament quedar de tant en tant per anar a passar-hi la tarda.
Viure en un simulacre de concessionari ja és tota una altra cosa. Primera, per la falta d’especialització. Pots trobar-hi automòbils de tota mena, utilitaris, esportius, tot terrenys, furgonetes, tractors, camions, autocars, vehicles de servei (taxi, policia, ambulància, bombers)... Segona, per la poca organització de les seccions. Els cotxes estan repartits sense cap criteri per totes les sales i si te’n cal un en concret no saps on anar-lo a buscar. I tercera, perquè ben al contrari de l’ordre i la pulcritud d’un de debò, en un de simulat tot són sorpreses i perills. Tan fàcil és clavar-te l’escala d’un camió de bombers a la ronyonada deixant-te anar de cul al sofà, com esgavellar-te els isquiotibials relliscant i girant el peu a l’hora sobre una formigonera, com trobar-te una vespa amb sidecar inclòs intentant treure el nas pel filtre de la rentadora.
En fi, viure entre cotxets, nines esperrucades i fireta escampada també deu ser apassionant. A cada moment toca el que toca.
