CLAVAT A L'AVI

Les criatures desperten la sociabilitat de gairebé totes les persones adultes. S’ha de ser molt esquerp per no respondre d’una manera o altra a una mirada insistent, un somriure o un gest d’adéu d’un nen,  per molt desconegut que sigui.

Sovint també són els mateixos adults els que busquen la complicitat dels nens fent-los gestos, ganyotes, somriures i fins i tot, els més decidits, preguntes del tipus: com et dius? Que vas amb la mama? Que véns de l’escola?... Preguntes que ha d’acabar responent, de més o menys grat, el responsable de la criatura perquè aquesta, o encara no parla o ja s’ha amagat darrera les cames de qui l’acompanya, més en senyal d’auxili encara que sembli de vergonya.

N’hi ha a més que no en tenen prou amb interpel·lar la canalla amb aquestes banalitats sinó que aprofiten l’avinentesa per sotmetre’ls a un tercer grau mirant de satisfer la seva xafarderia així que les circumstàncies els són favorables.

En els pobles en els que encara hi ha gent que es pensa que sap de tothom i que en fan de la coneixença confiança i de la confiança carta blanca, algú pot embalar-se i treure conclusions precipitades.

Fa uns dies, en una botiga, un nen de potser uns dos anys, rosegava un crustó de pa assegut al cotxet mentre la seva mare (com vam poder saber tots) esperava que la despatxessin. Una senyora més aviat gran, guardava tanda al seu darrera i s’entretenia tirant-li floretes a la criatura i mirant de trobar conversa amb la noia, d’entrada poc disposada. Quin nen més maco, i quin cabell tan ros, i com es menja el crustó, deu ser de vida oi? Mira que s’està quiet, encara no ha dit res, deu ser tranquil oi? I tu nena, no ets la petita de “cal d’allò”? aaaah, i aquest nen és teu? Ja m’ho he pensat de seguida, és clavat a l’avi!!

Doncs potser sí, senyora, potser sí, però jo no li sabria dir. Aquest nen fa mig any el vam anar a buscar a Rússia i del seu avi no n’hem sabut mai res.

RODA DE TER

Dimecres passat ens van convidar a anar a Festa Major a Roda de Ter i, és clar, a nosaltres ens va faltar temps per anar a conèixer gent i compartir les nostres històries.

Esperem poder veure'ns aviat!

ESPERANTO

Fa més de 120 anys, un tal senyor Zamenhof, oculista, va publicar el primer manual per estudiar l’Esperanto, un idioma pensat per ser fàcil d’aprendre i poder ser utilitzat arreu del món propiciant l’entesa entre gent d’orígens d’allò més diversos.  Una lloable intenció, sens dubte, però malauradament, crec jo, poc reeixida. Qui més qui menys n’ha sentit a parlar de l’Esperanto, però ara mateix, així de memòria, diria que no conec ningú que me’n pugui dir ni tres paraules. O potser tinc coneguts que el dominen i no n’estic al cas perquè, com diria aquell, només el parlen a l’intimitat.

Ara que s’acaba l’estiu, s’haurà donat la situació en poblacions poc o molt turístiques, de trobar-se per exemple en un parc, posem pel cas un nen català, un francès i un anglès (com ara els de l’acudit), compartint els gronxadors, el tobogan, la caseta, el pont de mico, la pala, la galleda, la pilota.... No s’han vist mai, no són a casa i no es fan estranys. Tenen edats diferents, poden fer coses diferents però mentre estan junts són amics. Es miren, es somriuen, ara puja tu, ara baixo jo. Torna’m la pilota, queda’t la pala. Un allarga el braç, mira, aquell d’allà és el meu pare. Ooooh, és hora de marxar, adéu, fins una altra. Cada ú parla el que sap, no han coincidit en cap paraula però tampoc els ha fet falta. Volien estar d’acord i cap diferència els ha suposat un inconvenient. 

Potser el problema no era trobar un idioma fàcil d’aprendre perquè el pogués compartir tothom. Potser ens aniria millor si tothom pogués parlar el que volgués  i tots plegats tinguéssim una mica més de voluntat d’entendre’ns.

EL CEL ÉS PLE D'AVIONS

El cel és ple d'avions, i les voreres de formigues, i els marges de cargols, i els vidres de gotes de pluja que rellisquen. Els racons són plens de pols, i la sorra de closques de petxina. L'aire és ple d'olors i les panxes dels bous, de patufets que criden.
Però només els qui no tenen cap pressa, poden adonar-se de tot.