BOMBOLLES

Les bombolles de sabó són fascinants. Tan fràgils, captivadores, refrescants. Dónen pau i fan festa. Són d'aquelles coses senzilles, capaces d'embadalir petits i grans i fins alguna bestiola.
Amb un potet d'aquells que ja vénen amb la fórmula màgica preparada i l'arandela enganxada al tap perque no es perdi, només cal una mica de bufera per convertir-se en un flautista d'Hamelín, sense ni idea de solfa, en qualsevol parc o plaça d'arreu del món. Tot és començar a voleiar la primera bombolla i aparèixer nens empaitant-les de sota les pedres. Nens que les volen agafar, que les punxen amb el dit, que les aixafen amb el peu. Nens que els hi corren al darrera i sempre fan tard, que les bufen per que tornin amunt, que hi volen topar amb el cap. Nens que si bades et tomben el pot, que s'ho miren de tan a prop que s'esquitxen el nas, que fan ganyotes quan noten l'aire humit a la cara. En alguns llocs, allà on les normes són més laxes i els gossos poden voltar sols sense corretja, més d'un brinca entre la canalla mirant de caçar-ne alguna amb la punta del morro.
Vivim en un món ple de contradiccions. Mentre amb tot el que fem per fer feliços els nostres fills acabem com tancant-los en una bombolla, ells per petar-se de riure només necessiten una bufada dins una gota d'aigua ensabonada.

QUAN UN NO SAP QUÈ POSAR-SE

Mereixo un manual. Si. Com a padrina. Un manual. Un llibre d'aquests que vagin ben embolicats amb aquell paper transparent que tant costa de treure si no tens un cúter a mà. Un llibret d'aquests que va abraçat a una revista de nadons. Bé, a veure, que si no el regalen no passa res, tampoc ens posarem "estupendos" ni amb actitud de caire "catalanet". Si s'ha de pagar es paga, tot i que pagar per pagar també és tonteria. Vull dir que si et regalen milers d'articles que mai sé ben bé per què serveixen, també podrien tenir la delicadesa de pensar en nosaltres.Molts us preguntareu a qui em refereixo quan dic "nosaltres".Us ho explico.

 Estic farta de sentir als pares queixant-se de lo difícil que és educar un fill. Molts diuen que es passen mitja vida buscant un manual on resolguin tots els dubtes que apareixen abans, durant i després d'un naixement. Bé, hi ha algun pare que voldria un manual que li resolgués tots els dubtes fins que el nen o nena tingui quaranta anys. No és broma...a aquesta edat encara són a casa i ,amb aquests temps que corren, ojo! que la cosa té pinta a allargar-se. No pares, no sou els únics que teniu dubtes. Quan dic "nosaltres" em refereixo a tots els padrins i les padrines d'aquest món! 

 Avui però m'ocupa un dubte concret. Resulta que avui és un dia molt especial per la mama i la padrina. Avui el Carles farà la seva primera actuació. Bé, quan dic primera vull dir la primera amb públic. Davant nostre en fa contínuament perquè a cada descobriment que fa...sempre ens té a nosaltres, la seva claca incondicional. Avui no és un dia més. No és un dia qualsevol. El Carles actuarà, juntament amb els seus companys de guarderia, davant de pares, mares, familiars, amics...i PADRINS!Tot i que conec bé què significa pujar sobre un escenari, estic nerviosa. No per ell ja que sé que ho farà d'allò més bé. Estic nerviosa ,i sé que la mama, també ho està. El petit Carles pujarà per primer cop sobre un escenari (sense comptar els reiterats assajos que ha fet) i la padrina s'ho mirarà expectant i orgullosa des de les primeres files. Però....quin és el vestit adequat per un esdeveniment d'aquesta dimensió. Quin? Potser per algú pot ser un dubte superflu, una pregunta innecessària. Però jo sé que parlo en nom de tots els padrins i padrines quan dic: Què posar-se per estar a l'alçada de les circumstàncies?

És una pregunta que deixo a l'aire i si algú la vol recollir i contestar que ho faci....si us plau!

LA MERDA DE LA MUNTANYA NO FA PUDOR...

...això és el que debien pensar els nostres ancestres quan anant i venint per aquestes cingleres de déu, només els calia arremangar-se la pell d'ós o de cabra, segons la calor i la moda, per fer de cos i quedar-se més contents que un gínjol. I tot i així segur que no éren tan incívics de fer-ho al mig d'un corriol, ni a la porta de la cova del veí, ni a sobre d'una pedra foguera. A més, en aquells temps encara ningú havia tingut la mala pensada de ficar-se bestioles a casa i aquestes doncs també podien alliberar-se lluny del trepig humà.
L'evolució de l'espècie però, va omplir valls i muntanyes d'entrebancs per la vida lliure i ens va portar allò de cada cosa al seu lloc i un lloc per a cada cosa, és a dir, els carrers pels cotxes, les voreres pels transeünts, els parcs, durs o de sorra, pels infants, i les bossetes de plàstic per crear un greu problema medioambiental i per recollir els regalets del qui hem fet el nostre millor amic.
La humanitat ha avançat molt, mooolt, però mentre la modernitat ens ha aportat a uns totes les comoditats per fer de les necessitats plaer, a d'altres els ha coartat l'espontaneïtat d'arronsar-se de potes per alleujar-se sobre la marxa a la mínima rampellada.
Però potser hem de pensar que no hem avançat prou quan un pare/mare troba el seu nen/a coronant una galleda de sorra amb una merda arrebossada que algun cap de mamut ha deixat fer i no ha recollit i feina té a reprimir els seus instints més primitius. Ah, i sort n'hi ha si tot queda en una lletania de renecs d'aquells més antics que el propi llenguatge.

Encara que la merda sigui seca i no faci pudor.

ESTABLIR PRIORITATS

Ahir estava parada en un semàfor dins el cotxe i, no, no us parlaré del típic senyor del cotxe del darrera que et queda perfectament enquadrat al retrovisor com en un primer pla de "L'home i la burilla", noooo.
La que em va cridar l'atenció va ser una dona, una noia vaja, que a l'altra banda del carrer parlava pel mòbil amb un nen (nena?) de mesos a coll, mentre amb el peu aguantava el cotxet, desfrenat intueixo, carregat de bosses i ninots. La noia duia una brusa d'aquestes d'escot banyera, bé, d'aquestes que se t'aguanten amb una goma que et peta sota l'aixella, de les d'anar fresqueta, sabeu?, no sé si amb res a sota perquè des de lluny no se li veien les tires ni res. Ja us podeu imaginar la que tenia liada, intentant seguir amb el telèfon enganxat a l'orella i mirant d'immobilitzar amb l'altre braç la criatura que mig penjada de la goma de la brusa mig de la melena volia tant si com no estirar-li el telèfon.

En un cas així, tenint en compte que tot no pot ser, què prioritzaríeu?

- mantenir la conversa telefònica, us podrien estar oferint una promoció interessant, i de retruc salvar l'aparell que en mans del nen podria acabar fatal?
- tornar la criatura a una postura adequada abans no cedís la goma i anés a parar de cap a terra, que ja se sap que de petits els pesa tant que sempre van de cap a terra?
- vetllar per la vostra dignitat mirant d'evitar que entre estirada i estirada de goma us quedés la pitrera a l'aire, a la vista -entre d'altres- del senyor de les burilles?
- retenir el cotxet dalt la vorera per no acabar amb la compra aixafada i trobar-vos declarant davant els mossos per haver provocat un xoc en cadena?

Decisió difícil, oi?

VET-HO AQUÍ QUE...

... fruit d'una casualitat, d'una de tantes circumstàncies de la vida, d'un pots? sí i vull, una mama i una padrina decideixen passar de cosines a parella de conta-històries, narra-contes, pensa-coses, canta-danses, o el que sigui que en els propers capítols hem d'esdevenir.

Avui tot just hem començat a pensar en el pròleg. Algú s'atrevirà a seguir-nos potser mil i una nits...?