El llibre Guinness dels rècords és absolutament sorprenent. Només fent-hi una ullada queda ben clar allò de que hi ha d’haver gent per tot.
Alguns en poden formar part gràcies a, o per culpa de la mare naturalesa, segons es miri, que els ha dotat o mancat de certes característiques que els fan únics, almenys mentre el tribunal qualificador no certifiqui el contrari. Així podem trobar des d’un gosset amb orelles pròpies d’un elefant, a un senyor amb un nas en el que hi podria portar penjat un lloro.
D’altres s’han treballat a consciència aquestes característiques per arribar a ser éssers excepcionals, com la senyora amb les ungles més llargues, a la que ja m’agradaria veure fent-se una truita per no dir altres coses.
Molt més mèrit tenen, crec jo, els qui per entrar-hi han necessitat anys i anys plens d’esforços, constància i dedicació a un tema concret, com el senyor capaç de trencar més seients d’inodor amb el cap en un minut.
Confesso que no he fet un estudi prou exhaustiu dels Guinness com per saber a partir de quina edat s’hi pot prendre part, però si també hi accepten criatures, jo sé d’una modalitat que podria ser molt concorreguda, i els títols disputats són al cap i a la fi els que fan afició.
Es tractaria de trobar la coneguda com a bola, de menjar, més duradora del món. Segur que tots coneixeu algun candidat amb opcions de rècord. Es podria posar en marxa el cronòmetre segons després de treure la forquilla de la boca i aleshores deixar passar el temps mentre aquella bola va rodant i rodant i lluny de fer-se petita cada vegada sembla més gran. Ara cap a la dreta, ara cap a l’esquerra, galta inflada d’aquí, galta prima d’allà. I quan sigui ben eixuta, trago d’aigua i sant tornem-hi. Fins i tot en paral·lel es podria crear el rècord de vegades que la bola passa d’un costat a l’altre.
Pares, mares que rescalfeu el dinar i el sopar quaranta vegades, mireu-vos-ho bé, no teniu un llepafils a casa, el vostre fill, és un campió!
