Fa més de 120 anys, un tal senyor Zamenhof, oculista, va publicar el primer manual per estudiar l’Esperanto, un idioma pensat per ser fàcil d’aprendre i poder ser utilitzat arreu del món propiciant l’entesa entre gent d’orígens d’allò més diversos. Una lloable intenció, sens dubte, però malauradament, crec jo, poc reeixida. Qui més qui menys n’ha sentit a parlar de l’Esperanto, però ara mateix, així de memòria, diria que no conec ningú que me’n pugui dir ni tres paraules. O potser tinc coneguts que el dominen i no n’estic al cas perquè, com diria aquell, només el parlen a l’intimitat.
Ara que s’acaba l’estiu, s’haurà donat la situació en poblacions poc o molt turístiques, de trobar-se per exemple en un parc, posem pel cas un nen català, un francès i un anglès (com ara els de l’acudit), compartint els gronxadors, el tobogan, la caseta, el pont de mico, la pala, la galleda, la pilota.... No s’han vist mai, no són a casa i no es fan estranys. Tenen edats diferents, poden fer coses diferents però mentre estan junts són amics. Es miren, es somriuen, ara puja tu, ara baixo jo. Torna’m la pilota, queda’t la pala. Un allarga el braç, mira, aquell d’allà és el meu pare. Ooooh, és hora de marxar, adéu, fins una altra. Cada ú parla el que sap, no han coincidit en cap paraula però tampoc els ha fet falta. Volien estar d’acord i cap diferència els ha suposat un inconvenient.
Potser el problema no era trobar un idioma fàcil d’aprendre perquè el pogués compartir tothom. Potser ens aniria millor si tothom pogués parlar el que volgués i tots plegats tinguéssim una mica més de voluntat d’entendre’ns.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada