Les criatures desperten la sociabilitat de gairebé totes les persones adultes. S’ha de ser molt esquerp per no respondre d’una manera o altra a una mirada insistent, un somriure o un gest d’adéu d’un nen, per molt desconegut que sigui.
Sovint també són els mateixos adults els que busquen la complicitat dels nens fent-los gestos, ganyotes, somriures i fins i tot, els més decidits, preguntes del tipus: com et dius? Que vas amb la mama? Que véns de l’escola?... Preguntes que ha d’acabar responent, de més o menys grat, el responsable de la criatura perquè aquesta, o encara no parla o ja s’ha amagat darrera les cames de qui l’acompanya, més en senyal d’auxili encara que sembli de vergonya.
N’hi ha a més que no en tenen prou amb interpel·lar la canalla amb aquestes banalitats sinó que aprofiten l’avinentesa per sotmetre’ls a un tercer grau mirant de satisfer la seva xafarderia així que les circumstàncies els són favorables.
En els pobles en els que encara hi ha gent que es pensa que sap de tothom i que en fan de la coneixença confiança i de la confiança carta blanca, algú pot embalar-se i treure conclusions precipitades.
Fa uns dies, en una botiga, un nen de potser uns dos anys, rosegava un crustó de pa assegut al cotxet mentre la seva mare (com vam poder saber tots) esperava que la despatxessin. Una senyora més aviat gran, guardava tanda al seu darrera i s’entretenia tirant-li floretes a la criatura i mirant de trobar conversa amb la noia, d’entrada poc disposada. Quin nen més maco, i quin cabell tan ros, i com es menja el crustó, deu ser de vida oi? Mira que s’està quiet, encara no ha dit res, deu ser tranquil oi? I tu nena, no ets la petita de “cal d’allò”? aaaah, i aquest nen és teu? Ja m’ho he pensat de seguida, és clavat a l’avi!!
Doncs potser sí, senyora, potser sí, però jo no li sabria dir. Aquest nen fa mig any el vam anar a buscar a Rússia i del seu avi no n’hem sabut mai res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada