Les bombolles de sabó són fascinants. Tan fràgils, captivadores, refrescants. Dónen pau i fan festa. Són d'aquelles coses senzilles, capaces d'embadalir petits i grans i fins alguna bestiola.
Amb un potet d'aquells que ja vénen amb la fórmula màgica preparada i l'arandela enganxada al tap perque no es perdi, només cal una mica de bufera per convertir-se en un flautista d'Hamelín, sense ni idea de solfa, en qualsevol parc o plaça d'arreu del món. Tot és començar a voleiar la primera bombolla i aparèixer nens empaitant-les de sota les pedres. Nens que les volen agafar, que les punxen amb el dit, que les aixafen amb el peu. Nens que els hi corren al darrera i sempre fan tard, que les bufen per que tornin amunt, que hi volen topar amb el cap. Nens que si bades et tomben el pot, que s'ho miren de tan a prop que s'esquitxen el nas, que fan ganyotes quan noten l'aire humit a la cara. En alguns llocs, allà on les normes són més laxes i els gossos poden voltar sols sense corretja, més d'un brinca entre la canalla mirant de caçar-ne alguna amb la punta del morro.
Vivim en un món ple de contradiccions. Mentre amb tot el que fem per fer feliços els nostres fills acabem com tancant-los en una bombolla, ells per petar-se de riure només necessiten una bufada dins una gota d'aigua ensabonada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada